guió literari

GUIÓ LITERARI “PROMETO ESTIMAR-TE EN LA SALUT I EN LA MALALTIA”

PROMETO ESTIMAR-TE EN LA SALUT I EN LA MALALTIA

SEQ. 1. EXTERIOR. HIVERN. CARRERS. TARDA.

La noia entra en escena, caminant pel carrer. Té 20 anys i porta roba per ballar, una bossa i uns auriculars. Porta els cabells deixats anar. Se sent una cançó dels auriculars de la noia.

El noi entra en escena, caminant cap a la noia somrient. Té 20 anys i vesteix informal.

La noia s’adona de qui és i al veure’l se’l queda mirant mentre ell la mira somrient. El noi marxa i la noia es queda parada amb un rostre entristit.

La noia segueix caminant trista i mirant cap al terra perquè ell no la recorda.

Mentre la noia va passejant pel carrer se li venen molts records d’ells dos abans de que el noi tingués l’accident fa 3 mesos (es produeix un flaish-forward) i seguint la veu en off van apareixent les següents imatges:

Primer, apareixen els dos passejant pel carrer agafats de la mà i rient. Porten roba informal.

Segon, es veu el noi i la noia a un parc asseguts sobre una manta de picnic parlant i rient. La noia porta un vestit i el noi vesteix informal.

Tercer, el noi i la noia van agafats de la mà mentre surten d’una botiga amb bosses. Porten roba més formal que a les altres escenes.

Quart, el noi i la noia estàn asseguts a un banc menjant un gelat. El noi taca la cara de la noia amb el gelat i aquesta li torna. Mostren una actitud divertida i romàntica.

La noia segueix caminant trista mentre recorda tot el que ha viscut amb el noi.

La noia surt de les classes de ball i baixa el carrer dirigint-se a casa seva. Porta el cabell recollit. Aquesta vegada no porta auriculars. Porta la mateixa roba.

El noi ve caminant cap a ella i ella el para i parlen però no s’escolten les seves veus, només es veu com gesticulen ja què hi ha la veu en off.

Finalment, el noi marxa sorprès perquè no recorda res del que li ha dit la noia. Ella es queda parada plorant i es veu com la camara dona voltes al voltant d’ella.

Fosa en negre

VEU EN OFF

Vull explicar-vos el què em va passar l’altre dia.

Com cada tarda vaig fer el mateix recorregut  per anar a les meves classes de ball i com cada tarda em vaig trobar al mateix noi, però aquell dia va ser diferent.

Aquell dia  ell em va somriure i per aquest motiu vaig tindre la minima esperança, però no. Va somriure i va seguir el seu camí.

Jo em vaig quedar parada, malament, pensant en tot el que l’estimava i el que m’agradaria estar amb ell en aquells moments.

De totes maneres vaig seguir caminant fins arribar al meu destí mentre recordava quan passejavem junts, les tardes al parc, quan anavem de compres, quan rèiem junts… tot allò s’havia esfumat.

Una hora i mitja més tard, mentre tornava caminant cap a casa, el mateix noi va tornar a passar pel meu costat somrient. Al veure’l  em vaig decidir a parlar-li. Després d’explicar-li la terrible historia que va succeïr fa tres mesos, ell va seguir sense enrecordar-se de res. No recordava  ni el que va passar, ni a la seva familia, ni la vida que tenia abans, ni tan sols a mi, la seva esposa des de fa cinc mesos. No recordava l’accident que vam tenir dos mesos després del nostre casament. Ell no sabia qui era.